Lo privat és polític, decisions pràctiques en el meu camí literari

Ja feia dies que no escrivia al blogg i avui m’ha vingut en gana desprès de quasi 5 anys,  escriure en el meu idioma matern. Sincerament no hi cap raó en concret per no haver-ho fet anteriorment, simplement he volgut experimentar en com m’he sentit expressant idees en altres idiomes. També el ser poliglota ajuda a evitar conflictes, segons el tema que he volgut escriure ho he escrit en l’idioma on els receptors puguin raonar i sentir millor el missatge que vull expressar.

Els últims anys han estat proves per anar coneixènt-me mentre em vaig esculpint com a dona. Sempre m’ha captivat el poder de l’ús que fem de la llengua i per això avui escric en l’idioma que se’m fa natural. No he estat mai lliterària en la meva manera d’expressar-me, encara que com a lectora em fascinen els jocs de paraules i secretament envejo a les poetisses que dominen els sinònims i són capaces de crear bellesa amb les seves paraules.

Jo he entès que creo reflexió amb els meus textos. L’art d’escriure és l’art de crear-se a una mateixa, i en aquest procès és sobreacollidor quan en aquest edat dels medis socials m’entero que de cop i volta un dels meus textos cobra vida pròpia. És una nova experiència per mi el fet que sembli que altres persones troven sentit al missatge que he desenvolupat. Alhora, jo experimento en el procès d’escriure com un acte íntim que sempre faig en soledat.

Quan els textos cobren vida em provoca una barreja de sentiments de pudor i por. Em fa sentir completament nua. Sempre que escric tinc la petita esperanca de que ningú ho llegeixi, i com una fantasia infantil m’encanta somiar en que en algún moment del futur algú descobrirà es meus textos com una oblidada càpsula del temps i potser pensaràn en els temps que he viscut. Per això quan els meus textos els llegeixen persones en el meu mateix temps històric em fa una mica de pànic. Jo visc de manera molt agradable en el meu anonimat.

Segurament sóc més observadora que actriu, concordant en el meu somni de joventut de ser coreògrafa, no ballarina. Deleitar-me amb el meu propi art sense ser el focus d’atenció. En aquest temps la possibilitat de mantenir l’anonimat o poder seguir com a escriptora activista de manera més oberta és como fer equilibris sobre un ganivet. No sóc capac de decidir-me.

El que si he decidit és que seguiré jugant amb les llegües donant espai a l’ús dels pronoms amb els que em sento més a gust. Sóc dona, jo decideixo la meva feminitat i el món necessita d’equilibri i solidaritat. A partir d’ara això es reflexarà en les meves paraules, els meus textos. I sincerament és acollidor el fet d’haver escollit precisament avui escriure en el meu idioma matern.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s